diumenge, 1 de gener del 2017
Em trasllado!
dimarts, 8 de març del 2011
Quo vadis, Líbia?
Aquesta anotació està basada en la conferència que el professor de la Universitat d'Alacant Khaled Omran va impartir recentment a l'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona-Drassanes, completada amb alguna aportació personal.
Un polsim de geografia...
Líbia té una extensió de 1.757.000 km2 (60 vegades la de Catalunya), i una població de 9.500.000 habitants. Fa frontera amb Egipte, Tunis, Algèria, Níger, Sudan i Txad. El desert forma part del 90% del territori del país, però la població habita majoritàriament a les dues zones desenvolupades a la costa nord del país: l'Oest (tradicionalment anomenada Tripolitana, amb Trípoli i Misratah com a ciutats destacades) i l'Est (o Cirenaica, amb Bengasi com a ciutat més important). També hi ha una tercera regió, en ple desert, amb Sabha com a ciutat més poblada.
Un rajolí de societat...
La societat líbia és fonamentalment àrab (85%) i bereber (15%). En el sud del país hi ha molts africans procedents de Txad, Níger, Sudan i altres països, i allí fins i tot s'hi parla ful, una llengua que forma part del grup nigerocongolès parlat a l'oest de l'Àfrica. També hi ha una minoria turca (que posseeix la doble nacionalitat), una vella reminiscència dels tractats de l'imperi otomà...
La política africanista de Gaddafi, iniciada als anys 90, que implicà l'èxode massiu de treballadors poc qualificats de països del'Àfrica central, ha estat utilitzada pel dictador com a factor de pressió contra la Unió Europea: a canvi de tolerar el règim, el dictador exercia de mur de contenció contra aquesta població per tal que no emigrés a Europa. Es calcula que hi ha més de quatre milions d'estrangers a Líbia.
I un bon grapat d'història
La segona meitat del segle XIX, quan Líbia formava part de l'imperi otomà, ens trobem davant de l'embrió de la futura Líbia constitucional. Sota el mandat del soldà Abdelaziz, l'any 1866 s'imprimeix el primer diari libi (Tarabulus al-Gharb), un setmanari en versió bilingüe àrab-turc, una mena de butlletí governamental. Tot i que durant aquesta època es va forjar el que seria la primera constitució, mai va arribar a ser aprovada ja que recollia la separació de l'imperi otomà.
Entre 1911 i 1943 té lloc l'ocupació italiana, que acaba amb la intervenció de britànics, francesos i americans durant la II Guerra Mundial. Gràcies a l'ONU s'acorda la independència de Líbia l'any 1951, tot esdevenint la primera colònia africana que adquireix la independència. El primer cap d'estat fou l'emir Muhammad Idris al-Sanusi, amb títol de rei.
El regnat conclogué amb el cop d'estat de Muammar al-Gaddafi, l'any 1969, que constitueix el Consell del Comandament Revolucionari. El 1973 Gaddafi va declarar seva teoria de la revolució social i va publicar el seu Llibre Verd (que aplega socialisme, Islam i nacionalisme àrab). Foren abolits el Parlament i els partits polítics. Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular i comitès populars en cada camp i sector social. El 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat com a república de les masses (Djamahiriyya). Tots aquests canvis de denominació van provocar una gran consternació entre la població, que es veié agreujada amb una ordenació territorial variable i que en alguna ocasió va fregar el deliri (per exemple, en reunir sota una mateixa regió territoris molt distants entre si).
L'any 1986 les ciutats de Trípoli i Bengasi foren bombardejades per aviació militar dels EUA. La resposta de Gaddafi no es va fer esperar: un atemptat contra una discoteca de Berlín i la desintegració en ple vol d'un Boeing 747 de la companyia Pan Am per l'esclat d'una bomba; l'aparell va caure sobre la localitat escocesa de Lockerbie i van perdre la vida 270 persones. Aquesta situació va provocar un gran aïllament internacional del dictador libi, especialment remarcable en relació amb el món àrab.
L'any 1996 va tenir lloc la massacre de la presó d'Abu Salim, on van ser assassinades més de 1.200 persones -majoritàriament de l'est del país- que reclamaven la millora de les condicions de vida a la presó (en aquesta pàgina de Human Rights Watch podeu llegir l'estremidor relat dels fets). De fet, tot coincidint amb la revolta al país, recentment el diari electrònic Vilaweb es feia ressò de les protestes a Bengasi, quinze anys després, per aquells fets. Poc després de la massacre, un advocat en representació dels familiars dels morts va reclamar l'accés als cadàvers, i la justícia li va donar la raó, en el que seria la primera sentència contra l'estat que surt guanyadora (no cal dir que tant l'advocat com el jutge van ser posteriorment empresonats). També cal tenir en compte que el rei deposat per Gaddafi venia de les regions de l'est del país, de manera que la rivalitat entre l'est i l'oest ja ve de lluny. Les revoltes populars contra el dictador libi han reeixit precisament a les regions de l'est.
Des de la segona meitat dels anys 90 i sobretot a partir de l'any 2000, amb l'arribada de la TV per satèl·lit i Internet, el jovent comença a obrir els ulls. El règim es mostra massa amoïnat per l'exterior i molt poc pels problemes interns, cosa que provoca grans mancances en educació i salut. En les seves demandes, als joves s'uneixen col·lectius com ara jutges, advocats i professors universitaris. Conscient de la situació, Saif al-Islam, el segon fill de Gaddafi, inicia un moderat oberturisme que propugna una tímida llibertat de premsa i d'expressió, l'ampliació dels ajuts socials, advoca per la promulgació d'una constitució i fa campanya per l'alliberament de presos polñitics, però aquestes aspiracions són frenades el 2009 pel propi règim.
Les revoltes
Amb la caiguda dels dictadors Ben Ali i Mubàrak, grans aliats de Gaddafi, és evident que el regim libi esdevé la tercera fitxa en aquesta partida de dòmino tan especial que s'està jugant al nord d'Àfrica. Awlad Ali i la resta de tribus de la frontera entre Líbia i Egipte (que són mixtes, no entenen de fronteres) es van negar a atacar les ciutats de la zona est malgrat els sucosos suborns que els oferien les autoritats del règim (aquest article d'Omar Ashour a El País ho descriu molt bé). Si a Egipte no hagués vençut la revolta, el més probable és que aquestes tribus haguessin seguit el dictat de Mubàrak i de Gaddafi.
Un altre factor a tenir en compte és la situació dels mercenaris. Es diu a Líbia que el darrer soldat que custodia la cambra de Gaddafi és un mercenari de nacionalitat no líbia. Al país hi ha més de dos milions de ciutadans procedents de l'Àfrica central, dels quals 200.000 són mercenaris. Per conèixer de prop la realitat que està patint el col·lectiu subsaharià durant les revoltes us recomano el reportatge de Cristina Mas Líbia era un pol d'atracció d'immigrants, publicat al diari ARA el passat dia 6 de març.
El futur
És incert. En l'àmbit polític no hi ha constitució ni partits polítics. En l'econòmic, els recursos han estat molt mal explotats durant 40 anys, ja que s'han centrar en l'àmbit agrícola i calen noves estratègies comercials, especialment amb el continent africà. Les herències de Gaddafi són: un considerable desgavell en l'ordenació territorial, l'absència de dret i legislació, multiplicitat de conflictes interiors i una política de confiscacions arbitrària per la instauració d'un règim socialista.
Ara per ara, la mesura immediata que caldria aplicar és el tancament de l'espai aeri libi: això evitaria que el dictador bombardegés la seva pròpia població i, alhora, l'enviament de noves tropes mercenàries procedents de l'Àfrica subsahariana. Com assegurava el professor Khaled Omran en concloure la seva conferència: No és el Qaeda qui ha darrere de la revolta, és el poble libi qui vol fer fora Gaddafi. És una revolució civil contra la injustícia i a favor dels drets humans i una vida digna. Ara cal donar suport al poble libi, mirar endavant i no cap enrere.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Revoltes àrabs i xarxes socials
En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que més m'atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a les meves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el gran debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel web social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últims trobaríem l'article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de José López Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l'article de Malcolm Gladwell Small Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l'opinió majoritària que advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En el seu article López Ponce escriu:
A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales han empezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápida notoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes de cuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de las revueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales han tenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlace final” (edans). Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en la explosión, ni en la coordinación.
En el cas de Tunis, segons l'autor, els joves tunisians que participaven en les manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres d'estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot en el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d'informació sobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l'exterior:
En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en las revueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente. Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para los tunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos los medios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarse ellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.
L'autor conclou l'article fent una referència al que ell anomena visió etnocentrista occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromís i en les idees en què s'han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.
En una lína similar s'expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des de l'anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter: exagerar su influencia [de les xarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antes una historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la falta de oportunidades laborales. Segons l'autor, Twitter i Facebook han accelerat la caiguda dels règims, però no l'han propiciat ni en garantiran l'èxit (i posa com a prova les mobilitzacions frustrades a l'Iran).
Els antecedents
Els antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups حركة شباب 6 إبريل (Moviment Juvenil 6 d'Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i كلنا خالد سعيد (Tots som Khaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) va néixer l'any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenir lloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentre el segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l'11 de juny de 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés un vídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedor de la indignació generalitzada que va produir aquest fet a tot el país, perquè en aquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egipte vinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, en sóc testimoni.
A l'esquerra, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d'Abril. A la dreta, Khaled Saïd.
Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d'informació pública creat l'any 2004 i que contínuament ha hagut d'esquivar la censura. Ha tingut un protagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana.
L'esclat
Amb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revolta tunisiana, el 25 de gener d'enguany es produeix una gran manifestació al Caire, convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i You Tube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s'aplegaven jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signes visibles d'antiamericanisme o islamisme radical.
I aleshores el règim va passar a l'acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar les connexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectacular gràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre els dies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesures d'intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint força contraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I els principals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de la informació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.
El paper de Google
Google, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar un programa que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tres números telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos per Twitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics també permetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diari ARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intents de desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament.
El paper d'Al Jazeera
Al Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l'emir de Qatar l'any 1996, ha estat el motor que ha fet possible l'eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé José A. Sorolla des d'El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a les democràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per la censura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que el debat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors una audiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses que s'expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants.
Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seu aquest canal de comunicació, i bona prova d'això és la gran vitalitat del hashtag #aljazeera. La cadena ha impregnat les societats àrabs d'un pòsit democràtic, d'una visió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els grans conflictes internacionals.
En definitiva...
És innegable que, al marge d'Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidades als àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem de menystenir que, en el cas d'Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada per l'"estupidesa" del règim: el tall d'Internet motivat pel pànic, la contractació de sicaris i la incapacitat d'oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure importància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxes socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment entre l'estrat social més jove, i com a instrument potenciador d'altres vies de comunicació i contagi revolucionari.
En aquest sentit és interessant l'article de Timothy Garton Ash La revolución tunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobre la funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana. L'autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibre The Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per als moviments contraris als règims dictatorials:
Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas, Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muy oportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papel importante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas y después en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de la población tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo. Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a la calle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a la media. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad del público televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que "Al Yazira mencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentes de las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo". Es decir, la información profesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.
Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d'absurd que es pugui parlar de "revolució de Wikileaks" o de "revolució de Twitter", però afirma que las revelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupción imperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero de indignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página web específica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta de tunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d'alta, cosa que es pot fer en llengua catalana, per cert).
Finalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de l'Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d'inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l'economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s'accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969.
Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan importants com el líder de l'oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets del qual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder i wikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter), organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat secretari d'estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de ministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita per aprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu la seva anotació Revolutionary Arabic).
Directori d'etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les que s'estan produint i les que encara han d'arribar.
- General: #protest #revolution
- Tunísia: #Tunisia
- Egipte: #Egypt #jan25 #tahrir
- Bahrain: #Bahrain #lulu #Feb14
- Líbia: #Libya #Feb17 #gaddafi #Tripoli
- Algèria: #Algeria
- Iemen: #Yemen #Saleh
- Marroc: #Morocco
- Aràbia: #Saudi #Arabia
- Síria: #Syria
- Jordània: #Jordan
- Kuwait: #Kuwait
- Iraq: #Irak
- Qatar: #Qatar
- Oman: #oman
Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?
Una bona praxi sobre l'ús de Twitter i del web social en situacions d'emergència: els aiguats d'Al-Riyād
Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?
Impressió/Descàrrega en versió PDF
diumenge, 6 de febrer del 2011
Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?
D'acord amb la Viquipèdia, la República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que la mar Mediterrània banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l'Atles. Aproximadament el 40% d'aquesta nació està ocupada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.Té una població de 10 milions i mig d'habitants i una superfície de 163.610 km².
Tunísia va aconseguir la independència el 20 de març de 1956, i Ali Bourguiba fou escollit el primer cap de govern del país. El succeí Zine al-Abidine Ben Alí l'1 de novembre de 1987.
Vaig visitar Egipte l'any 2000, en el que podríem considerar paquet turístic clàssic: estada al Caire de quatre dies i creuer pel Nil i el llac Nàsser durant una setmana. A banda d'una experiència personal de primera magnitud pel que fa al pla afectiu (i que no entraria dintre de la temàtica d'aquest bloc), el viatge va ser una gran experiència cultural i em va permetre descobrir una de les ciutats més fascinants on mai hagi estat: el Caire.
A banda de Baradei, no podem menystenir altres actors en el tauler d'escacs on té lloc la partida, com ara els Germans Musulmans, que precisament avui diumenge s'entrevistaven amb Mubàrak. Es tracta d'un grup islamista moderat que fa trenta anys va abandonar la violència i és il·legal però ha estat tolerat pel règim. Són crítics amb el règim i el seu protagonisme a les manifestacions és innegable. Un altre important actor és el Moviment 6 d'abril, un grup laic que va néixer com a grup a Facebook el 6 d'abril de 2008 per donar suport a una vaga contra la pujada de preus, grans promotors de mobilitzacions a favor de reformes democràtiques i
El dictador ho ha intentat gairebé tot per acabar amb les protestes: un insòlit bloqueig d'Internet i de la telefonia mòbil, la contractació de sicaris i mercenaris per desallotjar la plaça Tahrir (o plaça de l'Alliberament), agressions i retencions de periodistes (com ara les que van patir Joan Roura i l'equip de TV3 que estava preparant el programa especial de 30 minuts que s'havia d'emetre avui al vespre sobre les revoltes a Egipte). La pressió dels Estats Units i el paper de les Forces Armades, que encara gaudeixen de prestigi entre la població, seran decisius en el desenllaç del conflicte.
Com molt bé afirma Rafael Vilasanjuan des de les pàgines d'El Periódico (El joc de la disfressa democràtica s'acaba, 29 de gener): És aviat per saber com acabaran les protestes, però segur que a partir d'ara res no serà igual als països àrabs. El joc s'ha acabat i el crit dels manifestants desafiant l'estat de setge no fa referència únicament als seus governs, també apel·la als nostres.
Ens trobem davant d'un canvi de paradigma pel que fa a la història de la Mediterrània i del món àrab. En sintonia amb el que defensa Francis Ghilès des del CIDOB (Democracy in Tunisia could rewrite the history of the Mediterranian), sóc del parer que els líders àrabs hauran de prendre en consideració les conseqüències de la revolució de llessamí tunisiana, però anàlogament ho haurà de fer la classe política europea (a la qual dedicarem una anotació properament), que hauria de ser capaç de no tractar els règims despòtics i autoritaris àrabs amb la mateixa elegància i educació que ha utilitzat fins ara.
Altres lectures recomanades:
La caída de Ben Ali: ¿hecho aislado o cambio de paradigma en el mundo árabe? (Haizam Amirah Fernández, Real Instituto Elcano)
The New Arab World Order (Robert D. Kaplan, Foreign Policy)
diumenge, 12 de setembre del 2010
Construint l’Espai Euromediterrani de Recerca!
- la descontaminació del mediterrani
- les autopistes terrestres i marítimes
- la protecció civil
- les energies alternatives i l'elaboració d'un Pla Solar Mediterrani
- el desenvolupament empresarial a la regió
- el desenvolupament de l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca (EEESR) i la creació de la Universitat Euromediterrània
7) Constituir la cultura del control a posteriori i augmentar l’autonomia universitària com a eix vertebrador de les noves dinàmiques de la política universitària i de recerca dels estats membres de la UpM. Per avançar cap a un model de comparació entre totes les institucions universitàries, és indispensable retre comptes a posteriori.
El futur de la UpM
La Mediterrània, zona de marcades asimetries econòmiques, geopolítiques i socioculturals, ha estat una regió fecunda en iniciatives destinades a bastir marcs de cooperació i punts d’encontre, i la UpM es configura com una nova dimensió institucional adaptada a les seves necessitats. Amb empentes i rodolons, i no indiferent a la situació geopolíca que marquen els esdeveniments de l’Orient Mitjà, aquest organisme avança en el seu disseny i consolidació. Sobre el present i el futur de la UpM us recomano la lectura del darrer número (356, estiu 2010) de la publicació L’Europe en formation, editada pel Centre International de Formation Européenne, on la visió és, val a dir, d’un moderat optimisme.
Com dèiem al principi, el cor de la UpM són els seus sis projectes, ambiciosos i amb una vocació d’obtenir resultats tangibles, amb l’objectiu final de transformar radicalment el paisatge de la Mediterrània. En el cas dels àmbits que ens ocupa (universitats i recerca), de moment ja ha estat inaugurada la subseu de la Universitat Euromediterrània a Eslovènia (Piran, 9 de juny de 2008), mentre el Marroc s’ha compromès a acollir la subseu de la riba sud a la ciutat de Fes. La doble capitalitat de la Universitat Euromediterrània pretén contribuir a donar ple sentit al concepte de diàleg entre cultures, gràcies a la inversió en noves capacitats humanes i intercanvis culturals.
A hores d’ara ja existeixen diversos programes de cooperació en en ensenyament superior: Tempus IV (adreçat a modernitzar l’ensenyament superior de les regions frontereres amb la UE, incloent l’àrea Mediterrània, i amb un abast 2007-2013) i Erasmus Mundus (un programa complementari que promou els intercanvis d’estudiants i professorat entre estats de la UE i altres estats, amb abast 2009-2013), en el marc del que es coneix com a Finestra de Cooperació Exterior. Una bona mostra del grau de cooperació en matèria de recerca que hi ha entre les dues ribes és el portal JOIN-MED, dissenyat des de la Direcció General de la Societat de la Informació de la Comissió Europea i adreçat a aconseguir partenariats de les dues ribes de la Mediterrània per fer recerca en l’àmbit de les TIC sota el paraigua del 7è Programa Marc.
Si bé a Barcelona es van tractar a bastament les qüestions de la promoció de la mobilitat acadèmica i la millora dels mecanismes de control de qualitat, encara resta camp per córrer pel que fa al reconeixement de titulacions i períodes d’estudi amb vista a la creació de titulacions comunes entre les institucions dels països europeus i mediterranis (hi ha un grup de treball en els camps de la medicina i el dret).
La propera cimera Euromediterrània que s’havia de celebrar el 5 de juny tindrà lloc finalment a Barcelona els dies 20 i 21 de novembre. Hi podria assistir el president nord-americà Barack Obama si tenen èxit els esforços que està desplegant la maquinària diplomàtica espanyola. Esperem que serveixi per rellançar la UpM i tots els projectes que impulsa, entre els quals el que afecta la construcció d’un espai euromediterrani en l’àmbit de les universitats i la recerca que és, ara per ara i sota el meu punt de vista, prioritari.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Mujeres de El Cairo: el millor cinema egipci arriba a Barcelona
Una versió cinematogràfica contemporània de Les mil i una nits? En aquesta producció egípcia, el director Yousry Nasrallah fa gala de l'estil compromès i incisiu del seu cinema per retratar amb audàcia la societat egípcia, atacar sense pietat la sempiterna corrupció política del país ("Una classe política podrida engendra una societat podrida", diu un dels personatges) i denunciar l'opressió de la dona en el món àrab.
Particularment destacable m'ha semblat el paper que desenvolupen les dones que protagonitzen la pel·lícula. Darrerament i a causa de la misogínia galopant de la societat egípcia, les dones en el cinema egipci tendeixen a fer de cònjuges fidelíssimes, mares i/o germanes sacrosantes... Objectes de desig que cal protegir i, òbviament, tapar, tutelades per la megaestrella masculina de torn. En el guió de Waheed Hamed els papers es permuten, i són els homes els qui esdevenen objectes de desig. I amb aquesta magistral inversió Hamed pretén que es visualitzi aquesta paradoxa: tot i que majoritàriament les llars egípcies depenen del treball de la dona, la societat pressiona per tal que cada cop es mostrin més submisses.
L'obra té lloc a l'actual ciutat del Caire. Hebba (la impressionant Mona Zakki) i Adham (Mahmoud Hemeida) són una exitosa parella casada i vinculada al periodisme. Ella és una estrella de la pantalla petita i presenta una mena de La nit al dia en versió egípcia en horari de màxima audiència, i amb un estil d'allò més punyent posa contra les cordes els líders governamentals sense miraments. El seu marit és un ferm candidat a dirigir un important rotatiu cairota, i des de dalt és avisat que el seu ascens corre perill si ella no modera la seva agressivitat.
El cas és que ella decideix canviar de terç i passa del periodisme polític al periodisme sociològic des d'un programa on entrevista dones que expliquen les seves vivències i les seves històries subversives (una mena de reality show). L'èxit és aclaparador, però tot i el canvi de format, inevitablement, la política tot ho amara... I el desenllaç és inevitable.
La pel·lícula compta amb l'aval del Premi del Públic del Festival dels Tres Continents i el fet que més de 600.000 persones l'hagin vista a Egipte, tot i la campanya en contra dels integristes, visiblement irritats pel tractament que fa de la condició femenina, l'amor i el sexe. De fet, aquest moviment radical està disposat fins i tot a prohibir Les mil i una nits, fet que ha portat els autors de la pel·lícula a homenatjar aquest tresor de la literatura universal titulant el film Ehky ya Sheherazade (Explica'm un conte, Xahrazad), que a Barcelona ha arribat amb el títol de Mujeres de El Cairo i un cartell anunciador visiblement diferent del de la versió en àrab.
I és que en aquests temps de xoc de civilitzacions i de prohibicionismes per motius varis, una pel·lícula com Mujeres de El Cairo ens ajuda a descobrir el problema des de l'arrel, i en aquest cas amb gran coneixement de causa ja que tant el director com el guionista viuen en aquest context. En aquest sentit, us recomano que completeu la lectura d'aquest article amb una visita al bloc d'Eva Gutiérrez Pardina (La poma daurada), on a banda d'una elaborada crítica trobareu un altre tràiler del film (subtitulat en castellà) i el cartell que promou la pel·lícula a l'Estat espanyol.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Una bona praxi sobre l'ús de Twitter i del web social en situacions d'emergència: els aiguats d'Al-Riyād
- Stranger in this Dunya: una blocaire britànica que viu a Al-Riyād ens explica en aquesta anotació i aquesta altra (en anglès) les seves vivències.
- ArabCrunch.net: el seu editor, Gaith Saqer, ens mostra en aquesta anotació i sobretot en aquesta altra (una guia en anglès per a cibervoluntaris en cas d’emergències que resumeix molt bé la irrupció del web social en la crisi).
- Saudi jeans: el periodista Ahmed al-Omran també va escriure un article de lectura molt recomanable. sobre la crisi.