diumenge, 27 de febrer del 2011

Revoltes àrabs i xarxes socials

Llegeixo al Foreign Policy que corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrak es troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser al més enllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. "Verí”, diu Nàsser. Mubàrak s'adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d'un assassí”, diu Sadat. “I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”.  



Xarxes socials: agents decisius... o no tant?
 
En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que més m'atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a les meves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el gran debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel web social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últims trobaríem  l'article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de José López Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l'article de Malcolm Gladwell Small Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l'opinió majoritària que advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En el seu article López Ponce escriu:

A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales han empezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápida notoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes de cuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de las revueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales han tenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlace final” (edans).  Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en la explosión, ni en la coordinación.

En el cas de Tunis, segons l'autor, els joves tunisians que participaven en les manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres d'estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot en el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d'informació sobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l'exterior:

En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en las revueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente. Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para los tunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos los medios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarse ellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.

L'autor conclou l'article fent una referència al que ell anomena visió etnocentrista occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromís i en les idees en què s'han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.

Begudes energitzants per al triomf de la revolta a Tunis. (Imatge: Emir Tharir)

En una lína similar s'expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des de l'anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter:  exagerar su influencia [de les xarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antes una historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la falta de oportunidades laborales.  Segons l'autor, Twitter i Facebook han accelerat la caiguda dels règims, però no l'han propiciat ni en garantiran l'èxit (i posa com a prova les mobilitzacions frustrades a l'Iran).


És evident que les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució en els països analitzats, però en la seva tasca d'acompanyament l'han socialitzada. Internet ha esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates han arrabassat els seus drets i que cerquen l'accés a la veritat. I, sobretot, el que ha originat l'èxit de les revoltes populars ha estat el producte d'anys de ràbia i frustració reprimides davant de la corrupció i l'abús de poder, que s'havien convertit en autèntics segells distintius d'aquells règims autoritaris.


Els antecedents

Els antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups حركة شباب 6 إبريل  (Moviment Juvenil 6 d'Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i  كلنا خالد سعيد  (Tots som Khaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) va néixer l'any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenir lloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentre el segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l'11 de juny de 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés un vídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedor de la indignació generalitzada que va produir aquest fet a tot el país, perquè en aquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egipte vinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, en sóc testimoni.





A l'esquerra, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d'Abril. A la dreta, Khaled Saïd.

Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d'informació pública creat l'any 2004 i que contínuament ha hagut d'esquivar la censura. Ha tingut un protagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana. 

L'esclat

Amb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revolta tunisiana, el 25 de gener d'enguany es produeix una gran manifestació al Caire, convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i You Tube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s'aplegaven jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signes visibles d'antiamericanisme o islamisme radical.

I aleshores el règim va passar a l'acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar les connexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectacular gràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre els dies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesures d'intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint força contraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I els principals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de la informació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.


El paper de Google

Google, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar un programa que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tres números telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos per Twitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics també permetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diari ARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intents de desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament.

 Imatge: Foreign Policy (JOSEPH EID/AFP/Getty Images)


El paper d'Al Jazeera

Al Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l'emir de Qatar l'any 1996, ha estat el motor que ha fet possible l'eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé José A. Sorolla des d'El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a les democràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per la censura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que el debat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors una audiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses que s'expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants. 

Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seu aquest canal de comunicació, i bona prova d'això és la gran vitalitat del hashtag . La cadena ha impregnat les societats àrabs d'un pòsit democràtic, d'una visió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els grans conflictes internacionals.


En definitiva...

És innegable que, al marge d'Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidades als àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem de menystenir que, en el cas d'Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada per l'"estupidesa" del règim: el tall d'Internet motivat pel pànic, la contractació de sicaris i la incapacitat d'oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure importància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxes socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment entre l'estrat social més jove, i com a instrument potenciador d'altres vies de comunicació i contagi revolucionari. 

En aquest sentit és interessant l'article de Timothy Garton Ash La revolución tunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobre la funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana. L'autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibre The Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per als moviments contraris als règims dictatorials:


Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas, Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muy oportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papel importante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas y después en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de la población tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo. Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a la calle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a la media. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad del público televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que "Al Yazira mencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentes de las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo". Es decir, la información profesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.

Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d'absurd que es pugui parlar de "revolució de Wikileaks" o de "revolució de Twitter", però afirma que las revelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupción imperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero de indignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página web específica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta de tunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d'alta, cosa que es pot fer en llengua catalana, per cert).

Els militars al costat del poble. Imatge: Heba Farouk Mahfouz

Finalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de l'Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d'inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l'economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s'accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969. 

Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d'Egipte i Tunis a l'hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l'acte-organització i l'acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l'Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l'explotació, l'opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucions per Internet, però sense Internet les revoltes no s'haurien produït.

  Imatge: Foreign Policy (AFP/Gettyimages)


Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan importants com el líder de l'oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets del qual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder i wikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter), organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat secretari d'estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de ministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita per aprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu la seva anotació Revolutionary Arabic).



Directori d'etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les que s'estan produint i les que encara han d'arribar.
Anotacions relacionades

Impressió/Descàrrega en versió PDF

 


diumenge, 6 de febrer del 2011

Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?

Les manifestacions que sacsegen el món àrab contra la tirania, la desocupació i la manca de justícia i dignitat que amara els règims opressius i autoritaris ja han aconseguit expulsar el dictador Ben Ali del poder a Tunis i posar contra les cordes un altre dictador, l'egipci Hosni Mubàrak. Les noves generacions amb estudis superiors volen contribuir al desenvolupament dels seus països i participar en el debat públic, sense fanatismes de caràcter religiós ni sectarismes ideològics. En aquesta anotació analitzarem el què, qui, com i per què de les dues revolucions de llessamí que estan tenint lloc al nord d'Àfrica i les seves repercussions.


    Irhal! (!ارحل) és el crit més escoltat i la pancarta més llegida aquests dies al Caire: l'imperatiu del verb رحل en aquest context es podria traduir com: Vés-te'n! Marxa! Plega! Emigra! (Imatge: CC BY  3arabawy - صَحـَـفي مِصـْـري)

La primera revolució del llessamí: Tunísia

D'acord amb la Viquipèdia, la República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que la mar Mediterrània banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l'Atles. Aproximadament el 40% d'aquesta nació està ocupada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.Té una població de 10 milions i mig d'habitants i una superfície de 163.610 km².

Tunísia va aconseguir la independència el 20 de març de 1956, i Ali Bourguiba fou escollit el primer cap de govern del país. El succeí Zine al-Abidine Ben Alí l'1 de novembre de 1987.

Vaig tenir la sort de visitar aquest país a finals de 1994. No havia estat encara a cap país àrab ni musulmà, i algunes amistats em van recomanar que "comencés per Tunis: probablement el país àrab més occidentalitzat i amb un comportament menys agressiu cap al turisme", i així ho vaig fer. Vaig visitar Tunis, Cartago, Sidi Bou Saïd, Kairouan, Hammamet, Sfax, Tozeur i Sousse. El país té monuments de l'època romana en un estat de conservació excel·lent i un dels millors museus de mosaics del món, a banda d'una extraordinària gastronomia i una societat tremendament acollidora i hospitalària amb el visitant.

Segueixo amb interès el que passa a Tunísia i al món àrab en general, especialment des del passat 17 de desembre, data en què Mohamed Bouazizi es va calar foc al bell mig del carrer de la seva ciutat, Sidi Bou Saïd, davant de la delegació del govern. El motiu d'aquest acte? La desesperació per la manca d'expectatives i, alhora, el tracte humiliant i vexatori de la policia. Bouazizi, tot i ser titulat superior, tenia un petita parada de verdures al carrer, però el maltractament i l'assetjament de les autoritats per tal que no dugués a terme aquesta activitat el van conduir al suïcidi. 

Bouazizi moria a l'hospital el dia 4 de gener, i al seu funeral van assistir milers de persones. Després del funeral es va iniciar la revolta, a la qual el règim va respondre amb censura i repressió. Fonamentalment va ser el jovent qui va liderar la insurrecció, un jovent que, tot i estar ben format, s'ha sentit exclòs del sistema, especialment a les zones meridionals i orientals del país, on l'atur afecta el 60% de la població, i que han estat el bressol de la revolta. El saqueig a què Ben Ali i els Trabelsi, la nissaga de la seva dona, han sotmès el país deixava poc marge per a la generació de llocs de treball i les millores socials.

Després d'un mes de revoltes i d'un centenar de morts (segons xifres de la Lliga dels Drets Humans), es pot afirmar que el 14 de gener passarà a la història com el dia en què les classes treballadores, els estudiants i els moviments pels drets humans, amb la complicitat de sectors com  l'exèrcit, els advocats i els periodistes van aconseguir fer fora el dictador Ben Ali, que finalment va aterrar a Aràbia Saudita després d'un rocambolesc periple que en primer lloc el conduí fins a França, on Sarkozy li va deixar anar allò de "aquí no se l'espera"; en segon lloc li va ser concedit permís per omplir el dipòsit (sembla ser que a Sardenya) i, finalment, va fer cap al regne saudita.

En un interessant article de Lurdes Vidal publicat al diari Ara (Tunísia només espera la democràcia) podíem llegir que, a Tunísia una extensa classe mitjana amb un dels nivells més alts d'educació i d'igualtat de gènere del món àrab, esperava poder viure els fruits d'un creixement econòmic que s'ha situat durant anys al voltant del 4,5% o el 5%. L'any 2007, el Fòrum Econòmic Mundial va situar Tunísia com el primer país africà en competitivitat per davant de Sud-àfrica. Tot plegat no feia sinó reforçar els somnis de la classe mitjana tunisiana d'arribar a tenir un estil de vida europeu. Però alhora els mateixos tunisians s'anaven acostumant a constatar, amb preocupació però també amb ressentiment i indignació creixents, com el seu govern restringia amb el pas dels anys la participació política i les vies d'expressió, i com la corrupció i l'enriquiment desaforat en els cercles pròxims al poder no feien més que augmentar.


Arran de la revolta tunisiana, i en el marc de la II Cimera Econòmica Àrab, fins i tot el secretari general de la Lliga Àrab, Amr Mussa (un dels noms que sona per liderar la transició reformista a Egipte), va qualificar d'"ira i desànim sense precedents" l'estat en què es troben les poblacions dels països àrabs, que pateixen "la pobresa, la desocupació i el retrocés en els índex verdaders de desenvolupament", unes declaracions que ens haurien sorprès si haguessin estat formulades només fa tres mesos.

Un decret d'amnistia per als presos polítics, la preparació d'eleccions abans de sis mesos, la investigació de la repressió policial de les darreres setmanes o la creació d'una comissió encarregada d'aclarir la corrupció de l'anterior govern són algunes de les mesures engegades pel nou executiu tunisià.

Considero que el que ha passat a Tunísia ha de servir d'exemple: els canvis de règim s'han de dur a terme des de dintre dels països, sense intromissions externes. Sense ajut de ningú Tunis és a punt d'esdevenir la primera democràcia del Magrib. Com molt bé conclou el britànic Roger Cohen, columnista de The New York Times, en el seu article The Arab Gdansk (versió en català al diari Ara, trad. de Lídia Fernàndez Torrell): El suïcidi de Bouazizi ha proclamat que la vida útil dels dèspotes àrabs ja no es pot allargar més. La petita Tunísia és un toc d'alarma que pot despertar la regió. 

La segona revolució del llessamí: Egipte

La República Àrab d'Egipte és un estat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí, mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. Egipte és l'Estat més poblat del continent africà (amb 80 milions d'habitants). La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km²) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants. Des de l'any 1981 el país és presidit per l'autòcrata Hosni Mubàrak.

Vaig visitar Egipte l'any 2000, en el que podríem considerar paquet turístic clàssic: estada al Caire de quatre dies i creuer pel Nil i el llac Nàsser durant una setmana. A banda d'una experiència personal de primera magnitud pel que fa al pla afectiu (i que no entraria dintre de la temàtica d'aquest bloc), el viatge va ser una gran experiència cultural i em va permetre descobrir una de les ciutats més fascinants on mai hagi estat: el Caire.

Encoratjats pels esdeveniments a Tunísia, els egipcis van sortir al carrer el dia 25 de gener, en el que indubtablement és una data històrica (el hashtag #25Jan és un dels més concorreguts a Twitter des de l'esclat de la revolta a Egipte). Les manifestacions i revoltes van ser espontànies i una resposta a l'excés de brutalitat policial, les lleis d'emergència de l'estat, l'elevada taxa d'atur, el desig d'augmentar el salari mínim, la manca d'habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d'opinió i, en definitiva, les pobres condicions de vida. A més, el principal objectiu dels manifestants és aconseguir la dimissió del president Hosni Mubàrak.

 Ambient a la plaça Tahrir el 4 de febrer (Imatge: CC BY  3arabawy - صَحـَـفي مِصـْـري)

A diferència de Tunis, però, a Egipte no hi ha una classe mitjana poderosa i l'analfabetisme està molt estès. A més, és un estat amb 80 milions d'habitants i un paper geoestratègic de primera magnitud en la política de Pròxim Orient: interlocutor privilegiat dels EUA, mediador en el conflicte entre Israel i Palestina i responsable del trànsit de mercaderies pel canal de Suez

També a diferència del procés tunisià, on les manifestacions es van desenvolupar sense la presència d'un dirigent clar, el moviment de protesta egipci va comptar amb un líder carismàtic. El dia 28 de gener l'excap de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica i premi Nobel de la Pau el 2005, Mohamed al-Baradei, es va posar al capdavant de la protesta popular. Baradei lidera la coalició Associació Nacional per al Canvi, creada amb l'objectiu d'unificar i donar veu a la fragmentada oposició egípcia. Se li retreu, però, que ha viscut fonamentalment fora del país i que potser no és capaç d'entendre del tot el que ara s'està cuinant.

A banda de Baradei, no podem menystenir altres actors en el tauler d'escacs on té lloc la partida, com ara els Germans Musulmans, que precisament avui diumenge s'entrevistaven amb Mubàrak. Es tracta d'un grup islamista moderat que fa trenta anys va abandonar la violència i és il·legal però ha estat tolerat pel règim. Són crítics amb el règim i el seu protagonisme a les manifestacions és innegable. Un altre important actor és el Moviment 6 d'abril, un grup laic que va néixer com a grup a Facebook el 6 d'abril de 2008 per donar suport a una vaga contra la pujada de preus, grans promotors de mobilitzacions a favor de reformes democràtiques i
econòmiques i molt actius a Twitter i Flickr.

Però Mubàrak resisteix, malgrat les mobilitzacions i les protestes. Obama, que el juny de 2008 va escollir el Caire per pronunciar-hi el seu important discurs de mà estesa als musulmans, li ha reclamat reformes polítiques, socials i econòmiques concretes, i ha apel·lat les autoritats egípcies a frenar l'ús de la força contra els manifestants, amb l'amenaça de congelar els considerables ajuts de Washington a Egipte (que ascendeixen a 1.500 milions de dòlars anuals).

 Obama truca a Mubarak i li toca el crostó. Imatge: The White House.

El dictador ho ha intentat gairebé tot per acabar amb les protestes: un insòlit bloqueig d'Internet i de la telefonia mòbil, la contractació de sicaris i mercenaris per desallotjar la plaça Tahrir (o plaça de l'Alliberament), agressions i retencions de periodistes (com ara les que van patir Joan Roura i l'equip de TV3 que estava preparant el programa especial de 30 minuts que s'havia d'emetre avui al vespre sobre les revoltes a Egipte). La pressió dels Estats Units i el paper de les Forces Armades, que encara gaudeixen de prestigi entre la població, seran decisius en el desenllaç del conflicte.

En el grafit pintat sobre el tanc podem llegir Que caigui el tirà Mubàrak (Imatge: CC BY Monasosh)


Conclusions

És evident que els ressons de Tunísia s'estan estenent per la regió, i que Egipte és un punt de referència prou sòlid per als altres països de la zona. Cal donar suport a la instauració de les reformes que calgui per tal de garantir estats democràtics amb eleccions lliures i que respectin les llibertats bàsiques, que lluitin contra la pobresa i el sectarisme.

Com molt bé afirma Rafael Vilasanjuan des de les pàgines d'El Periódico (El joc de la disfressa democràtica s'acaba, 29 de gener): És aviat per saber com acabaran les protestes, però segur que a partir d'ara res no serà igual als països àrabs. El joc s'ha acabat i el crit dels manifestants desafiant l'estat de setge no fa referència únicament als seus governs, també apel·la als nostres.

Ens trobem davant d'un canvi de paradigma pel que fa a la història de la Mediterrània i del món àrab. En sintonia amb el que defensa Francis Ghilès des del CIDOB (Democracy in Tunisia could rewrite the history of the Mediterranian), sóc del parer que els líders àrabs hauran de prendre en consideració les conseqüències de la revolució de llessamí tunisiana, però anàlogament ho haurà de fer la classe política europea (a la qual dedicarem una anotació properament), que hauria de ser capaç de no tractar els règims despòtics i autoritaris àrabs amb la mateixa elegància i educació que ha utilitzat fins ara.

Altres lectures recomanades:

La caída de Ben Ali: ¿hecho aislado o cambio de paradigma en el mundo árabe? (Haizam Amirah Fernández, Real Instituto Elcano)

The New Arab World Order (Robert D. Kaplan, Foreign Policy)

 
Creative Commons License
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.