Construint l’Espai Euromediterrani de Recerca!

El 4 de novembre de 2008, la ciutat de Barcelona va ser designada seu del secretariat permanent de la Unió per la Mediterrània (UpM), i aquesta designació situa Barcelona i Catalunya assumint el lideratge d’una entitat que té, entre els seus objectius la creació d’un espai de pau, estabilitat, seguretat i prosperitat compartides.

La Unió per la Mediterrània és un partenariat multilateral integrat pels vint-i-set estats membres de la Unió Europea i els 16 països de les ribes sud i est de la Mediterrània:  Albània, Algèria, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Egipte, Israel, Jordània, Líban,  Marroc, Mauritània, Mònaco, Montenegro, l'Autoritat Nacional Palestina, Síria, Tunísia i Turquia.

El mandat del secretariat, encapçalat pel jordà Ahmad Masa’deh des de principis d’any, és de naturalesa tècnica , i els projectes prioritaris a desenvolupar, autèntic nucli de la institució, són els següents:

• la descontaminació del mediterrani
• les autopistes terrestres i marítimes
• la protecció civil
• les energies alternatives i l'elaboració d'un Pla Solar Mediterrani
• el desenvolupament empresarial a la regió
• el desenvolupament de l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca (EEESR) i la creació de la Universitat Euromediterrània

En aquesta anotació ens referirem al darrer punt i intentarem explicar en quina situació es troba la construcció de l’EEESR, un objectiu que es va posar de manifest a la Declaració del Caire  (amb l’antecedent del Procés de Catània), després de la conferència de rectors i rectores de les universitats de la UpM celebrada a finals de juny a Barcelona, sota l’impuls de la xarxa internacional d’universitats i institucions d’ensenyament superior (EPUF).

El context és el següent: en els 43 països que integren la UpM hi ha prop de 2.000 universitats, on estudien 27 milions d’estudiants. En el marc de l’EEESR, un dels reptes principals és la mobilitat del personal investigador i dels estudiants. Doncs bé, per afavorir aquest objectiu, les persones responsables dels centres d’educació superior dels 43 països de la Unió per la Mediterrània (UpM) van acordar el següent heptàleg:

1) Encoratjar la comunitat universitària i la comunitat científica a la mobilitat i sol·licitar a les autoritats estatals que habilitin els mitjans econòmics i normatius amb aquesta finalitat, especialment per garantir el reconeixement de crèdits en la tornada de l’estudiant. Es tractaria de fer més flexibles els intercanvis d’estudiants i personal docent  i investigador,  i que entre les universitats de la zona euromediterrània hi hagi un procés àgil i ràpid per a l’acreditació de crèdits per tal que  els estudiants que decideixen anar a fer assignatures en algunes de les universitats de l’àmbit EuroMed puguin acreditar els crèdits que han fet quan tornen a la seva universitat.

2) Crear un Consell Interuniversitari de la UpM, constituït per totes les universitats dels 43 països membres, que tindrà com a missió principal promoure l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca, així com dedicar-se a la resolució dels problemes entre les diferents legislacions estatals.

3) Constituir l’Observatori UpM de la recerca i l’educació superior, que contribuirà a la difusió de la recerca científica com a garant de la qualitat, i també serà un instrument de lligam entre les persones acabades de llicenciar i els agents creadors d’ocupació públics i privats.

4) Constituir un portal en línia de les universitats de la UpM que serà una font d’informació i difusió dels programes i convocatòries susceptibles de ser utilitzades per la comunitat universitària. Ha de servir per compartir i intercanviar el coneixement entre professorat, personal investigador i estudiants.

5) Instaurar la lògica de l’avaluació i de la qualitat a l’espai euromediterrani, de manera que s’afavoreixi la coordinació entre les diverses autoritats i agències estatals.

6) Demanar als estats membres de la UpM que realitzin les inversions necessàries amb l’objectiu que les universitats puguin dur a terme la tasca social que se’ls ha confiat: estimular la innovació, l’excel·lència i la complicitat amb la societat del seu entorn. En aquest sentit es fa necessari un compromís clar de la UpM i del FEMIP (Facility for Euro-Mediterranean Investment and Partnership) per finançar les reformes estructurals necessàries amb l’objectiu de permetre la modernització de la zona,  afavorir-ne la competitivitat  i’assolir un ensenyament de qualitat.

7) Constituir la cultura del control a posteriori i augmentar l’autonomia universitària com a eix vertebrador de les noves dinàmiques de la política universitària i de recerca dels estats membres de la UpM. Per avançar cap a un model de comparació entre totes les institucions universitàries, és indispensable retre comptes a posteriori.

 Els responsables dels centres d’ensenyament superior dels 43 països de la UpM

Aquest heptàleg es farà arribar als i les representants ministerials Euromed d’Educació Superior, Recerca i Innovació que es reuniran el proper octubre a Eslovènia. Cal veure amb esperança l’aprovació d’aquest heptàleg i la creació de l’EEESR sota l’impuls de la UpM, ja que des de la conferència de ministres  Euromed del 2007 (que va donar lloc a l’esmentada Declaració del Caire), els avenços cap a la creació d’aquest espai han estat molt febles, tan evident com que la qualitat en la recerca i en la docència és la millor garantia per a desenvolupament econòmic i social de la zona.

 El futur de la UpM

La Mediterrània, zona de marcades asimetries econòmiques, geopolítiques i socioculturals, ha estat una regió fecunda en iniciatives destinades a bastir marcs de cooperació i punts d’encontre, i la UpM es configura com una nova dimensió institucional adaptada a les seves necessitats. Amb empentes i rodolons, i no indiferent a la situació geopolíca que marquen els esdeveniments de l’Orient Mitjà, aquest organisme avança en el seu disseny i consolidació. Sobre el present i el futur de la UpM us recomano la lectura del darrer número (356, estiu 2010) de la publicació L’Europe en formation, editada pel Centre International de Formation Européenne, on la visió és, val a dir, d’un moderat optimisme.

Com dèiem al principi, el cor de la UpM són els seus sis projectes, ambiciosos i amb una vocació d’obtenir resultats tangibles, amb l’objectiu final de transformar radicalment el paisatge de la Mediterrània. En el cas dels àmbits que ens ocupa (universitats i recerca), de moment ja ha estat inaugurada la subseu de la Universitat Euromediterrània a Eslovènia (Piran, 9 de juny de 2008), mentre el Marroc s’ha compromès a acollir la subseu de la riba sud a la ciutat de Fes.  La doble capitalitat de la Universitat Euromediterrània pretén contribuir a donar ple sentit al concepte de diàleg entre cultures, gràcies a la inversió en noves capacitats humanes i intercanvis culturals.

A hores d’ara ja existeixen diversos programes de cooperació en en ensenyament superior: Tempus IV (adreçat a modernitzar l’ensenyament superior de les regions frontereres amb la UE, incloent l’àrea Mediterrània, i amb un abast 2007-2013) i Erasmus Mundus (un programa complementari que promou els intercanvis d’estudiants i professorat entre estats de la UE i altres estats, amb abast 2009-2013), en el marc del que es coneix com a Finestra de Cooperació Exterior. Una bona mostra del grau de cooperació en matèria de recerca que hi ha entre les dues ribes és el portal JOIN-MED, dissenyat des de la Direcció General de la Societat de la Informació de la Comissió Europea i adreçat a aconseguir partenariats de les dues ribes de la Mediterrània per fer recerca en l’àmbit de les TIC sota el paraigua del 7è Programa Marc.

Si bé a Barcelona es van tractar a bastament les qüestions de la promoció de la mobilitat acadèmica i la millora dels mecanismes de control de qualitat, encara resta camp per córrer pel que fa al reconeixement de titulacions i períodes d’estudi amb vista a la creació de titulacions comunes entre les institucions dels països europeus i mediterranis (hi ha un grup de treball en els camps de la medicina i el dret).

La propera cimera Euromediterrània que s’havia de celebrar el 5 de juny tindrà lloc finalment a Barcelona els dies 20 i 21 de novembre. Hi podria assistir el president nord-americà Barack Obama si tenen èxit els esforços que està desplegant la maquinària diplomàtica espanyola. Esperem que serveixi per rellançar la UpM i tots els projectes que impulsa, entre els quals el que afecta la construcció d’un espai euromediterrani en l’àmbit de les universitats i la recerca que és, ara per ara i sota el meu punt de vista, prioritari.

Mujeres de El Cairo: el millor cinema egipci arriba a Barcelona

 Rètol que anunciava l'obra en el món àrab

Una versió cinematogràfica contemporània de Les mil i una nits? En aquesta producció egípcia, el director Yousry Nasrallah fa gala de l'estil compromès i incisiu del seu cinema per retratar amb audàcia la societat egípcia, atacar sense pietat la sempiterna corrupció política del país ("Una classe política podrida engendra una societat podrida", diu un dels personatges) i denunciar l'opressió de la dona en el món àrab.

I ho fa tot utilitzant les convencions del cinema popular àrab tradicional i, alhora, l'estètica refinada (excel·lent la fotografia de Samir Bahsan) del dramatisme almodovarià més postmodern. Commovedor i combatiu, Nasrallah no s'està de construir la seva sàtira social sobre la base dels productes culturals autòctons (els colobrots de gran èxit a Egipte i exportats arreu del món àrab) per encarar-se de manera valenta amb temàtiques com ara l'avortament, les relacions sexuals, el masclisme més involucionista, la violència de gènere i, en definitiva, la preocupació per l'individu en una societat dictatorial i opressora.

Particularment destacable m'ha semblat el paper que desenvolupen les dones que protagonitzen la pel·lícula. Darrerament i a causa de la misogínia galopant de la societat egípcia, les dones en el cinema egipci tendeixen a fer de cònjuges fidelíssimes, mares i/o germanes sacrosantes... Objectes de desig que cal protegir i, òbviament, tapar, tutelades per la megaestrella masculina de torn. En el guió de Waheed Hamed els papers es permuten, i són els homes els qui esdevenen objectes de desig. I amb aquesta magistral inversió Hamed pretén que es visualitzi aquesta paradoxa: tot i que majoritàriament les llars egípcies depenen del treball de la dona, la societat pressiona per tal que cada cop es mostrin més submisses.  

Mona Zakki fent de Mònica Terribas

L'obra té lloc a l'actual ciutat del Caire. Hebba (la impressionant Mona Zakki) i Adham (Mahmoud Hemeida) són una exitosa parella casada i vinculada  al periodisme. Ella és una estrella de la pantalla petita i presenta una mena de La nit al dia en versió egípcia en horari de màxima audiència, i amb un estil d'allò més punyent posa contra les cordes els líders governamentals sense miraments. El seu marit és un ferm candidat a dirigir un important rotatiu cairota, i des de dalt és avisat que el seu ascens corre perill si ella no modera la seva agressivitat.

El cas és que ella decideix canviar de terç i passa del periodisme polític al periodisme sociològic des d'un programa on entrevista dones que expliquen les seves vivències i les seves històries subversives (una mena de reality show). L'èxit és aclaparador, però tot i el canvi de format, inevitablement, la política tot ho amara... I el desenllaç és inevitable.

Tràiler del film

La pel·lícula compta amb l'aval del Premi del Públic del Festival dels Tres Continents i el fet que més de 600.000 persones l'hagin vista a Egipte, tot i la campanya en contra dels integristes, visiblement irritats pel tractament que fa de la condició femenina, l'amor i el sexe. De fet, aquest moviment radical està disposat fins i tot a prohibir Les mil i una nits, fet que ha portat els autors de la pel·lícula a homenatjar aquest tresor de la literatura universal titulant el film Ehky ya Sheherazade (Explica'm un conte, Xahrazad), que a Barcelona ha arribat amb el títol de Mujeres de El Cairo i un cartell anunciador visiblement diferent del de la versió en àrab.

I és que en aquests temps de xoc de civilitzacions i de prohibicionismes per motius varis, una pel·lícula com Mujeres de El Cairo ens ajuda a descobrir el problema des de l'arrel, i en aquest cas amb gran coneixement de causa ja que tant el director com el guionista viuen en aquest context. En aquest sentit, us recomano que completeu la lectura d'aquest article amb una visita al bloc d'Eva Gutiérrez Pardina (La poma daurada), on a banda d'una elaborada crítica trobareu un altre tràiler del film (subtitulat en castellà) i el cartell que promou la pel·lícula a l'Estat espanyol.

 

Una bona praxi sobre l'ús de Twitter i del web social en situacions d'emergència: els aiguats d'Al-Riyād

Després d'un temps d'inactivitat, torna La mà de Fàtima, i ho fem amb un debat: ha arribat el web social o web 2.0 al món àrab? En aquest article demostrarem com sí, i en alguns casos amb escreix.  A principis de maig la ciutat d’Al-Riyād, la capital d'Aràbia Saudita, va patir unes espectaculars inundacions, i la resposta que des de la xarxa va engegar el col·lectiu ciberactivista de la ciutat va contribuir a pal·liar-ne les conseqüències. En aquest cas concret, la utilització del web social (especialment de Twitter) va servir per ordenar el trànsit, demanar ajuda i, fins i tot, salvar vides.

Vaig ser coneixedor d'aquesta situació perquè, com  a estudiant àrab, sóc seguidor de comptes de twitter en aquesta llengua relacionats amb ús de les TIC i el web social. Com sigui que entre aquests comptes hi ha diverses persones que viuen a Al-Riyād, a principis de maig em va sorprendre la gran activitat que aquests twittaires i els seus seguidors desenvolupaven sobre el que semblava una situació de greu emergència climatològica.

  Imatge de Khaled Al-Khamis. Font: Arab News.

I és que a causa de la poca operativitat de les autoritats, centenars de twittaires es van organitzar per donar la màxima informació sobre les inundacions gràcies al hashtag o canal #riyadhrain. L'objectiu del voluntariat cibernauta era doble:  ajudar les persones  que demanaven ajut des de la xarxa perquè havien quedat bloquejades (i, per tant, salvar vides) i ordenar el trànsit.  

L’eina Twubs informava sobre tots els tweets d'aquest canal (on es podien llegir els  missatges de les persones que havien quedat bloquejades o quins carrers eren intransitables) i la pàgina Riyadhrain.com (generada per un voluntari) feia de bloc, repositori de vídeos i imatges, i també permetia l’accés als tweets del canal #riyadhrain. Una petita empresa va habilitar un espai en el seu web basat en Google Maps que permetia completar sobre un mapa de la ciutat totes les vies i zones anegades (cosa que servia per saber quins carrers eren transitables i quins no i, per tant, ordenar el trànsit), marcant-les en color verd com mostra la següent imatge:

 Font: Arabcrunch.com 

Mitjançant aquest formulari les persones que havien quedat bloquejades podien demanar ajut (calia omplir els camps que demanaven en quin estat es trobaven, la ubicació i el nom), i les persones voluntàries podien donar suport a aquestes persones accedint al següent full de càlcul que recollia les peticions d’ajut. Altres possibilitats d’oferiment com a persones voluntàries eren un grup a Facebook i aquest formulari.

 

La blocosfera saudita, així com el repositori de vídeos Youtube, bullien aquells dies, i van ser molt útils per difondre la notícia, sobretot a causa de la manca d’informació per part dels canals oficials. Per ampliar coneixements sobre la situació viscuda a la capital saudita durant els aiguats d'Al-Riyād, recomano la lectura dels següents blocs:

• Stranger in this Dunya: una blocaire britànica que viu a Al-Riyād ens explica en aquesta anotació i aquesta altra (en anglès) les seves vivències.
• ArabCrunch.net: el seu editor, Gaith Saqer, ens mostra en aquesta anotació i sobretot en aquesta altra (una guia en anglès per a cibervoluntaris en cas d’emergències que resumeix molt bé la irrupció del web social en la crisi).
• Saudi jeans: el periodista Ahmed al-Omran també va escriure un article de lectura molt recomanable. sobre la crisi.

En aquests tres blocs podreu veure imatges, vídeos i un resum de les principals eines emprades. El següent vídeo mostra imatges molt espectaculars:

L'important rotatiu Asharq Al-Awsat es va fer ressò del destacable paper desenvolupat pel web social durant l'emergència (podeu accedir a la traducció automatitzada de Google en català de l'article, un xic matussera però si més no dóna una idea del ressò del web social en aquest cas).

 

Es tracta d'una bona praxi d'ús del web social per combatre una situació d'emergència per una catàstrofe natural. A Catalunya, caldria valorar el paper desenvolupat per la ciberciutadania si es produïssin uns aiguats tan intensos. En el cas de la nevada del passat mes de març, la situació va ser seguida institucionalment a causa de la presència de la nostra Administració en el web social (mitjançant el compte de Twitter d'emergències i els canals #llum i #neucat). 

La Generalitat continua intensificant la seva presència en el web social, com queda palès en l'article La Generalitat de Catalunya i el web social. Aquest fet, conjuntament amb la recent estrena de la pàgina L'aigua en temps real de l’Agència Catalana de l’Aigua i el Servei Meteorològic de Catalunya destinada a donar informaxió sobre l'estat de l'aigua a Catalunya, fan preveure que seria la Generalitat qui liderés  la resposta des del web social. En el cas d'Al-Riyād, l'absència total d'una resposta institucional des de la xarxa social va ser la que va provocar que fos la ciutadania qui s'hagués d'autoorganitzar per fer front a l'emergència.

 

Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?

Un dels discursos més importants de l'any 2009 va ser el que Barack Obama pronuncià al Caire el 4 de juny de l'any passat a la mil·lenària universitat d'Al-Azhar: Estic orgullós de fer-vos arribar els millors desigs del poble americà i una salutació de pau de les comunitats musulmanes del meu país: السلام عليكم (assalamu aleikum, la pau sigui amb vosaltres), deia el mandatari nord-americà al principi de l'al·locució.

Després del deteriorament continuat de la imatge dels EUA a la regió, l'aplaudit discurs d'Obama al Caire tenia per objectiu estendre la mà al món musulmà i a les societats àrabs, i manifestar un compromís robust en la resolució dels grans conflictes de la zona. Dedicarem aquesta anotació a repassar les claus d'aquell discurs i a analitzar, ara que ja han passat sis mesos, si s'han començat a materialitzar els objectius que destil·laven les paraules d'Obama.

El discurs: context i contingut

L'indret des d'on Obama pretenia acostar-se al món àrab no va ser triat a l'atzar. La universitat d'Al-Azhar va ser fundada l'any 975 por la dinastia fatimita d'Egipte, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Mahoma. Fàtima era coneguda com Az-Zahra (la brillant), i la universitat fou anomenada així en honor seu. És considerada la universitat del món mes antiga on s'han impartit coneixements de manera ininterrompuda, i Obama s'hi referí com a far del saber islàmic. Va ser l’Islam -diu Obama en el seu discurs-, des d'indrets com ara la Universitat d'Al-Azhar, el que va transmetre el saber durant molts segles, aplanant el camí del Renaixement i la Il·lustració a Europa. Va ser la innovació de les comunitats musulmanes el que va desenvolupar l’àlgebra, la brúixola i altres eines de navegació, el domini de l’escriptura i la impremta, la comprensió de com s’estenen les malalties i com es poden guarir. (...) I al llarg de la història, l’Islam ha demostrat amb fets i paraules les possibilitats de la tolerància religiosa i la igualtat racial.

Obama arriba a Pròxim Orient en un moment en què les enquestes revelen una gran popularitat del personatge, especialment entre el jovent, que veu el seu lideratge i capacitat de transformació amb esperança. Segons una enquesta duta a terme a sis estats de la regió (Egipte, Marroc, Jordània, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units i Líban) poc abans del discurs d'Obama al Caire, el 60% de les persones entrevistades tenia una visió positiva o molt positiva del president Obama i un 13% tenia una visió neutral (si s'incloïa Egipte, el percentatge variava lleugerament: 45% tenien una visió positiva/molt positiva, i 28% neutral). Aquests elevats percentatges de popularitat eren molt superiors als obtinguts durant la presidència de George W. Bush.  

A l'inici del seu discurs, Obama va fer una crida molt explícita a la reconciliació:

Mentre les nostres relacions vinguin determinades per les nostres diferències, estem donant poders als que sembren l’odi en comptes de la pau, als que promouen les guerres en comptes de la cooperació que podria ajudar als nostres pobles a assolir la justícia i la prosperitat. Ha d’acabar aquest cercle de sospites i discòrdies.

He vingut fins aquí per buscar una nova relació entre els Estats Units i els musulmans del món, que estigui basada en l’interès mutu i el mutu respecte; que estigui basada en la veritat que Amèrica i l’Islam no s’exclouen i no necessiten estar en competició. En canvi, coincideixen i comparteixen principis comuns, de justícia, progrés, tolerància i dignitat de les persones.

Pel discurs d'Obama van desfilar totes les qüestions geopolítiques que preocupen els habitants de la regió. N'he destacat alguns extractes:

- Afganistan i Pakistan: La situació de l’Afganistan demostra els objectius d’Amèrica i la nostra necessitat de treballar conjuntament. (...)  Per això col·laborem en una coalició de 46 països i, malgrat els costos que té, el compromís d’Amèrica no es debilita. (...) També sabem que només el poder militar no resoldrà els problemes a Afganistan i el Pakistan. Per aquest motiu, tenim previst invertir 1.500 milions de dòlars anuals, al llarg dels propers cinc anys, per ajudar els pakistanesos a construir escoles i hospitals, carreteres i empreses, i centenars de milions per ajudar a les persones desplaçades. I també per aquesta raó aportarem més de 2.800 milions per ajudar els afganesos a desenvolupar la seva economia i proporcionar serveis dels quals depèn la població.

- Iraq: Crec que el poble iraquià, al cap i a la fi, està millor sense la tirania de Saddam Hussein; tot i això, crec també que els esdeveniments de l’Iraq han recordat als Estats Units la necessitat d’utilitzar la diplomàcia i construir un consens internacional per resoldre els nostres problemes sempre que sigui possible. Podem recordar les paraules de Thomas Jefferson, que va afirmar: “confio que la nostra saviesa creixi amb el nostre poder i ens ensenyi que com menys utilitzem el nostre poder, més grans serem.”

- Israel: Els forts llaços entre Estats Units i Israel són ben coneguts. Aquest vincle és inesgotable. Es basa en lligams culturals i històrics, i en el reconeixement que la aspiració a una pàtria jueva arrela en una història tràgica que no es pot negar.  El poble jueu va ser perseguit durant segles arreu del  món i l'antisemitisme europeu va culminar en un Holocaust sense precedents.  (...) Amenaçar Israel amb la destrucció, o repetir vils estereotips sobre els jueus, és una profunda equivocació, i només serveix per evocar a les ments dels israelians els records més dolorosos alhora que impedeix la pau que es mereix la població d’aquesta regió.

-Palestina: D’altra banda, també és innegable que el poble palestí -musulmans i cristians- ha sofert en la seva cerca d’una pàtria. Durant més de seixanta anys han sofert el dolor de la deportació. Molts esperen en els camps de refugiats de Cisjordània, Gaza i els territoris veïns una vida de pau i seguretat que mai no han pogut viure. Suporten les humiliacions diàries, grans i petites, que comporta l'ocupació. Així que no deixem cap dubte al respecte: la situació del poble palestí és intolerable. Els Estats Units no menystindran la legítima aspiració palestina a la dignitat, les seves oportunitats i un Estat propi. (...) L'única solució és que les aspiracions d’ambdues parts siguin satisfetes a través de dos Estats, en els que tant israelians com palestins visquin en pau i seguretat.

- Propostes per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina: L’Autoritat Palestina ha de desenvolupar la seva capacitat de governar amb institucions que serveixin  les necessitats del seu poble. És cert que Hamàs té suport entre alguns palestins, però també té responsabilitats. Per exercir un paper en el compliment de les aspiracions dels palestins, i per unificar el poble palestí, Hamàs ha de posar fi a la violència, reconèixer acords anteriors i reconèixer el dret d’Israel a existir. Alhora, els israelians han de reconèixer que de la mateixa manera que no es pot negar el dret d’Israel a existir, tampoc no es pot negar el de Palestina. Els Estats Units no acceptaran la legitimitat del manteniment dels assentaments israelians. Aquestes construccions violen els acords anteriors i fan disminuir els esforços per assolir la pau. És hora que s’aturin aquests assentaments.

- Iran: En comptes de seguir atrapats en el passat, he deixat clar als líders i al poble de l’Iran que el meu país està disposat a avançar. La qüestió ara no és en contra de què està Iran, sinó més aviat quin futur vol construir. Serà difícil superar dècades de desconfiança, però procedirem amb valor, rectitud i resolució. Hi haurà moltes qüestions per debatre entre els nostres dos països, i estem disposats a avançar sense precondicions sobre la base del respecte mutu.

I també va fer interessants apel·lacions a temàtiques relacionades amb els drets fonamentals i la dignitat de les persones:

- Llibertat religiosa: La llibertat religiosa és fonamental per a la convivència entre els pobles. Hauríem de reflexionar sobre la manera de protegir-la. (...) En efecte, la fe hauria d’unir-nos. En aquest sentit, estem estudiant diversos projectes als Estats Units per unir cristians, musulmans i jueus. Per això agraïm els esforços com ara el Diàleg Interreligiós del rei saudita Abdul o el lideratge de Turquia a l’Aliança de Civilitzacions. Arreu del món podem convertir el diàleg en un servei interreligiós, de manera que els ponts entre els pobles condueixin a l’acció, ja sigui combatent la malària a l’Àfrica o aportant ajuda humanitària després d’un desastre natural.

- Drets de les dones: Les nostres filles poden contribuir a la societat tant com els nostres fills, i la nostra prosperitat comuna avançarà si permetem a la humanitat -siguin homes o dones- assolir el màxim de les seves possibilitats. No crec que les dones hagin d’adoptar les mateixes decisions que els homes per ser iguals, i jo respecto les dones que escullen viure la seva vida segons cànons tradicionals. Hauria de ser únicament una decisió personal. Per aquesta raó, els Estats Units treballaran amb qualsevol país de majoria musulmana perquè s'estengui l'alfabetització entre les nenes i per ajudar les dones joves a aconseguir un treball mitjançant els microcrèdits que permeten a la gent realitzar els seus somnis.

- Dret a l'educació: cap estratègia de desenvolupament pot estar basada només en el que produeix la terra, ni es pot sostenir mentre els joves estiguin a l'atur. (...) Hem de reconèixer que l’educació i la innovació seran la moneda de canvi del segle XXI, però en moltes comunitats musulmanes encara no s'inverteix prou en aquestes àrees. Jo mateix estic encoratjant aquestes inversions al meu país. I mentre en el passat els Estats Units han privilegiat el petroli i el gas en aquesta part del món, ara busquem un compromís més ampli. Ampliarem els programes d’intercanvi en educació, i augmentarem l'escolarització.

- Desenvolupament econòmic: impulsaren una Cimera Empresarial per identificar com podem estrènyer els llaços entre els líders econòmics, les fundacions i l'empresariat social als Estats Units i a les comunitats musulmanes de tot el món. Pel que fa a la ciència i la tecnologia, crearem una nova fundació per donar suport al desenvolupament tecnològic en els països de majoria musulmana i ajudarem a transferir les idees al mercat per tal de crear llocs de treball. Obrirem centres de excel·lència científica a l’Àfrica, al Pròxim Orient i al sud-est asiàtic, i designarem nous enviats científics per col·laborar amb programes que desenvolupin noves fonts d’energia, creïn llocs de treball mediambientals, per a l’abastament d’aigua potable i permetin el creixement de nous cultius.

El president Obama acaba el seu discurs amb diverses cites de l'Alcorà, la Torà i la Bíblia, i una al·lusió directa a la recerca de la pau: Tots els pobles poden viure junts en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres.

En definitiva, un discurs emotiu, brillant i de lectura molt recomanable (versió anglesa/versió en castellà).

Les primeres valoracions

En un primer moment,  el discurs d'Obama al Caire va tenir una gran acollida tant al Pròxim Orient com a la resta de la comunitat internacional. Credibilitat, esperança, tarannà obert i dialogant... Un discurs d'aquella profunditat no podia deixar ningú indiferent, i de fet les paraules d'Obama reflectien una personalitat diferent que es podia traduir en un canvi de polítiques. Recordem que Obama aterra a Egipte amb el pes del feixuc bagatge que heretava d'una administració Bush tremendament impopular i que havia encès la demonització dels EUA a la regió.   

En clau europea, l'exministre alemany d'Afers Exteriors Joschka Fischer publicava a The Guardian el dia 20 de juny un interessant article on entreveia una relació causa-efecte més que evident entre el discurs d'Obama i el resultat de les eleccions libaneses (on s'havien imposat els partits pro-occidentals als aliats de Hezbol·là) o la gran oposició ciutadana als resultats de les eleccions iranianes. Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, per a Fischer Obama havia de pressionar Netanyahu i Hamàs per tal que comencessin a negociar (els darrers moviments de Netanyahu d'aproximació al Kadima de Tzipi Livni potser van en aquesta direcció).

Pocs dies més tard, un grup d'exdirigents europeus rellevants (de la talla de Massimo D'Allema, Lionel Jospin, Alain Juppé,Teresa Patricio Gouveïa, Chris Patten, Romano Prodi, Mary Robinson, Michel Rocard, Jorge Sampaio o Helmut Schmidt) signaven un manifest a Le Monde  en defensa de la nova política nord-americana a la regió i a favor d'implicar-hi activament la UE:

El discurs d'Obama al Caire és un discurs refundacional, inspirat i sincer que ha de tenir el suport de tots els que volen la pau al Pròxim Orient. Ens sembla evident que Europa ha d'ajudar al president nord-americà amb totes les seves forces per mantenir aquesta excel·lent iniciativa, malgrat els problemes que trobi pel camí emprès pels nostres socis dels EUA. 


Sis mesos després: el pes de la real politik

Ara però, passem de les paraules als fets: en quin punt es trobem? Aquestes vacances he llegit a l'edició espanyola de Foreign Policy un article d'Andrew Albertson, director executiu del Project on Middle East Democracy (POMED) -un programa que assessora l'administració Obama-, que respon parcialment aquesta pregunta.

L'article porta per títol Jóvenes musulmanes, ¡ decepcionados?, la qual cosa ja ens indica per on aniran els trets. L'autor detecta decepció entre el jovent del Líban, Jordània i Egipte, que encara espera accions concretes pel que fa a obertura democràtica, llibertat religiosa, drets de la dona i ajut al desenvolupament tecnològic i l'educació. I aparentment tampoc no s'ha avançat excessivament en la congelació  de nous assentaments a Cisjordània, per exemple.

El jovent consultat detecta inacció per part de l'Administració nord-americana, especialment pel que fa referència a l'aprofundiment de la democràcia. Albertson fins i tot esmenta les pressions d'alguns líders autoritaris com Hosni Mubarak perquè la Casa Blanca no doni suport als grups de la societat civil en els seus països. I Obama sembla haver cedit: hi ha retalls considerables en els ajuts a la democràcia i la governança per als grups cívics que treballen en favor de la democràcia en el projecte de pressupostos per a l'exercici 2010 presentada al Congrés a principis de desembre (fins i tot, en el cas d'Egipte, només seran finançats els grups que comptin amb el vistiplau del govern egipci). Segons Albertson, ens trobem lluny, per tant, de la força de les paraules del discurs d'Obama al Caire, si més no de les que fan referència a l'aprofundiment democràtic.

Personalment, però, crec que això no vol dir que l'administració Obama no hagi posat fil a l'agulla en altres àmbits. En el discurs que va pronunciar la secretària d'estat Hillary Rodham Clinton a la cimera celebrada al Marroc el 3 de novembre, s'especifica a què destinarà el govern dels EUA uns recursos econòmics molt concrets per donar suport al Marroc, en clara sintonia amb el discurs d'Obama al Caire: desenvolupament empresarial, progrés científic i tecnològic, dret a l'educació, empoderament de la dona, proposta per a la pau a Pròxim Orient sobre la base de la creació de dos estats i suport a la societat civil. Que no és poc.

Citaré les paraules de Clinton pel que fa referència als drets de les dones per la seva rellevància:


Donem suport fermament a la crida feta en el Fòrum per al Futur de l'any passat per a la creació d'un institut regional sobre gènere que impulsi l'empoderament de les dones en tots els àmbits: polític, econòmic, educatiu, jurídic, social i cultural.


Quant al suport a la societat civil, aquest va ser el seu compromís, molt relacionat amb les noves tecnologies i la web 2.0:

Tractem de donar suport als esforços de la societat civil a escala mundial, perquè creiem que la societat civil contribueix a fer que les comunitats siguin més pròsperes i estables. Això ajuda a impulsar un creixement econòmic que beneficiï el major nombre de persones. I empeny les institucions polítiques a ser àgils i receptives amb les persones que atenen. Els Estats Units estan posant en marxa una iniciativa anomenada "Societat Civil 2.0". Aquest esforç organitzat permetrà acostar les noves tecnologies a les organitzacions de la societat civil. Enviarem persones expertes en tecnologia digital i les comunicacions per donar formació sobre aquestes matèries.

En definitiva, lluny de quedar-se en un platònic món de les idees, els EUA estan treballant per materialitzar en projectes específics les grans línies marcades pel discurs d'Obama. Tot i això, és indubtable que portar les paraules d'Obama a la pràctica és un procés complex i ple de dificultats. Per exemple, algunes veus crítiques s'alcen per denunciar que, per tal d'impulsar els negocis a la regió, caldria atacar prioritàriament la decadència i la corrupció d'alguns governs de la zona, més que no pas convocar una cimera empresarial. Potser la solució seria apostar per actuacions específiques i, alhora, no bandejar de l'agenda política qüestions com ara l'aprofundiment democràtic o la llibertat religiosa, tot parant l'orella al que diuen els governs però també les entitats socials i civils de la zona.     

El paper d'Europa

En relació amb la zona mediterrània i el Pròxim Orient, són nombrosos els punts en comú que hi ha entre Europa i els EUA: el compromís de lluitar per un procés de pau estable entre israelians i palestins, la por per l'agreujament del conflicte a l'Afganistan o a Irak o el neguit pel programa nuclear iranià. És evident que les administracions nord-americana i la UE han de col·laborar fermament en aquests àmbits.

En aquest sentit, estic plenament d'acord amb el que afirmen Ricard González i Eduard Soler i Lecha en un article publicat poc després del discurs d'Obama (Obama en el Cairo: la fuerza de las palabras):

Para Europa lo que suceda en el Mediterráneo y Oriente Medio es de especial importancia. Por razones de proximidad histórica y geográfica, por los flujos económicos y migratorios así como por el peso relativo de la población europea de origen árabe o islámico, Europa está especialmente concernida por la evolución de esta región. Además, desde las capitales europeas se es plenamente consciente de los efectos (positivos) que puede llegar a tener una nueva orientación en la política exterior estadounidense.   

No podem cometre l'error de menystenir la nova etapa oberta després del discurs d'Obama al Caire, ara fa mig any. Europa, especialment, s'ha d'erigir en un soci constructiu (si cal, crític) en aquest nou escenari de mà estesa al món musulmà. La presidència estatal de la Unió Europea (amb la important cimera euromediterrània que se celebrarà a Barcelona entre el 5 i el 7 de juny) i l'imminent nomenament del nou secretari de la Unió per la Mediterrània poden aplanar el camí per assolir aquest objectiu. Inxal·là.

Versió imprimible/descarregable